Un altre cap de setmana

Aquest cap de setmana els hi ha tocat als meus pares venir. Ens ho hem passat genial, a ells els hi convenia i a mi m’anava de perles.
Els vaig anar a buscar a l’estació central cap a la una del migdia. I d’allà cap al bed and breakfast a deixar les maletes. Els hi va encantar l’habitació…i no m’estranya perquè pel preu (45 euros) està genial!
Després vam anar a visitar la ciutat, agafant el tramvia per poder arribar al centre. Oooo, que maca q és aquesta ciutat…com a mínim a mi m’encanta, i a ells em sembla que també els hi va agradar moltíssim. I com sempre..mirant beeeeen amunt per poder veure el final de la Cathedral of our Lady!
Anàvem entrant a cada tendeta i botigueta…els meus pares són uns fans de conèixer la cultura mitjançant les botigues, així que res, a mirar tendetes! Estàvem cansat i vam anar a prendre un cerveseta, jo com sempre fent la ruta per anar-ne provant més!
A sopar i a dormir que estaven cansadíssims, i no m’estranya perquè s’havien llevat a les 5!
L’endemà a l’estació central a les 11..cap a on anàvem? Cap a Gent com no! És de visita obligatòria.
Tot el dia donant voltes i la meva mare amb un refredat que feia por. Un cansament…però va valer la pena. Jo ja l’he vist 3 vegades i no em canso. De fet, m’agrada poder-la ensenyar, passejar-me per allà com si ho conegués de tota la vida. Aquest cap de setmana i torno!
Doncs res, el diumenge van marxar a les 11.40, ben doreta. Ja no estic trista quan marxa algú. El compte enrere ja ha començat, ja només em queden 2 caps de setmana…i ho viuré al màxim perquè una experiència així segurament no la tornaré a tenir.
Només 2 caps de setmana…

Un gran cap de setmana

Aquest ha estat un gran cap de setmana. El Joan, la Íngrid i el meu Joan m’han vingut a visitar. Els trobava a faltar.
El Joan i la Íngrid van arribar abans que el Joan. Cap a les 19.30 ja estaven a la estació. Vam anar a deixar les maletes a l’hotel…pfffffff, birria d’hotel, però com que tot és molt car a Antwerp, doncs passa el que passa.
Vam anar a fer una cerveseta cap al centre, no sense abans parar-nos a mirar la Cathedral of our Lady..126 m! El Joan va arribar al bar tot solet, així q tots 4 cap a sopar un Durum. Una altre cerveseta i a mimir, que estàvem mig morts (però tot i així al llit estàvem a la 1.30 aprox.).
El dia següent vam visitar una mica Antwerp i em van acompanyar a la feina, que havia de mirar els meus petits embrionets, que per cert els van mirar sota la lupa ell també!
I al migdia, cap a Lier: un poblet de molt a prop d’Antwerp, petit i ple de gent. La veritat és que em va agradar molt anar-hi. Li diuen la Bruges del Nord…encara que no s’assembla gens, però està igual de ple I també té riu. Hi havia una fira d’atraccions…i una atracció espectacular! A mi de seguida se’m va posar una careta de “vaaaa, pugem-hi!!!!!” i la Íngrid s’hi va apuntar rapidíssimament. El Joan dubtava, però el meu Joan mai de la vida hauria pujat allà…li hauria donat un patatús. Vam decidir anar a caminar una estona per baixar el menjar abans de pujar, i anar a fer una copeta. Els vaig portar on m’havien portat a mi els de la uni. Vam demanar licors típics: elixir d’anvers I jo que sé q més (uns noms raríssims). I després, ale, cap a l’atracció!
Ooooo, quina alegria! Feia tant de temps que no pujava a res…I aleeeee.. a donar voltes!! Jo crec q és el més fort q he fet mai…mare de déu! El Joan i la Íngrid van començar endavant i jo endarrere, aaaaaaaaaaaaaa..una tremolor, no podia ni cridar. I ja us dic q a mi m’encanten les atraccions. Després va canviar i jo anava cap endavant i ells cap endarrere..llavors era diferent, em vaig poder relaxar una mica. I la Íngrid vinga anar dient: q pari q pariiii j ajajjajaj
Va ser, amb perdó, la reostia!!!! I no crec q hi hagi una atracció tan bestia com aquesta!
I després un gofre i cap a Antwerp q ja era tard.
Vam arribar, sopar cerveseta i a mimi. Quina peneta, ja marxaven l’endemà a les 11.30, oooo, que curt però que intens se m’havia fet.
Doncs l’endemà ens vam despedir a l’estació, i em vaig quedar allà soleta. Cada cop que marxa algú em quedo feta caldo, però és normal. Quan t’ho passes bé mai vols que acabi, però s’ha d’acabar per apreciar els bons moments.
Va ser un cap de setmana genial, de fet, tots els caps de setmana q m’ha vingut a visitar algú han estat genials.
Moltes gràcies per aquestes bones estones. Com a mínim jo, no les oblidaré mai. Perquè en gran part gràcies a vosaltres la meva estada aquí està sent inoblidable. Gràcies.

El sopar

Ahir per fi vam fer un sopar tots els de la unitat de fisiologia, erem 9. Em van portar a sopar en un lloc maquíssim la veritat..i carissim! Ale, 35 euros per persones, però mira, un dia és un dia i aquí no gasto res de res, així que..jo ben contenta. Estava en un poblet petit del costat d’antwerp, Lier. Li diuen la Bruges del nord
Doncs ens ho vam passar genial! Em van tractar de marevella i em van triar ells els plats. Està tot en dutch i a més a més jo volia coses típiques del país, així que els hi vaig deixar a ells la feina.

Un resum:
Aperitiu: Martini
Primer: com unes croquetes grans plenes de marisc
Segon: estofat típic belga
Postres irish coffee
Beguda: una Palm, cervesa belga

Vam estar xerrant de tot una mica, encara que aquesta gent són una miqueta més sosos que nosaltres, no es desmadren tant, però va estar molt be.
Després vam anar a un pub típic. Alla em van fer provar l’Elixir d’Anvers. Antigament els habitants d’antwerp se’n prenien una copeta cada nit…era l’elixir de l’eterna juventut, i diuen que s’ho prenien molt seriosament.

Ens vam estar explicant batalletes, i jo com sempre erre q erre explicant el sentiment català. Ho entenen perfectament, a ells els hi passa el mateix. No són belgues, són flamencs!

I res, cap a caseta a dormir, a les 23.30 ja estava al llit. Perquè clar, aviam anat a sopar a les 19…i que consti que per ells això ja és molt i molt tard!
Vam fer unes fotos, quan les tingui ja les penjaré!

Feina!

La feina, ai la maleïda feina! No es pot viure amb ella ni sense ella…els que em coneixeu ja sabreu que la meva màxima il·lusió és treballar a la universitat: donar classes, investigar i tot el que envolta el món universitari en general. M’apassiona.
Les places a les facultats són molt difícils d’aconseguir, a més a més, ja s’ha acabat això de ser funcionaris. Són 3 anys de professor lector (ajudant doctor), 4 d’agregat i després es passa a fixa…però bé, em sembla correcte que et facin demostrar que estàs treballant, no com abans!
Doncs be, ahir a la nit gairebé em dóna un patatús. Obro el mail, i tenia un missatge del Fernando, un dels meus directors de tesi, el de Lleida. Què deia..doncs q si podia dipositar la tesi ja, que segurament sortirà una plaça de lector per biotecnologia cap al maig-juny a Lleida…i que havia de ser per mi (amb concurs públic). És el meu perfil! Veterinària, experiència en docència d’anatomia, embriologia i micromanipulació embrionària…perquè seria per donar classes d’això, més o menys.

Aviam, no em vull fer il·lusions, cap ni una que després no em vull endur una patacada. Jo per treballar que no quedi: jo ja tinc feta la tesi, ara se l’han de llegir els directors, corregir-la i jo fer els canvis. Enviar-la a 2 persones europees expertes en el tema perquè l’avaluïn, dipositar-la i al cap de 40 dies llegir-la. No puc fer res més, no puc córrer, els temes burocràtics no es poden accelerar. Un cop tingui la tesi, enviar papers perquè m’acreditin com a lectora, q triga uns 2 mesos per poder-me presentar al concurs. Així doncs, el que sigui serà. “La suerte ya está hechada!”
Però sabeu que? Més igual si això no em surt, més absolutament igual. Les coses estan molt difícils en el món que he triat, però sé que tard o d’ora hi haurà alguna cosa per mi (Juan de la Cierva, Beatriu de Pinós…).

Crec que moltes més coses de les que ens pensem depenen de nosaltres mateixos. Nosaltres tenim la opció de decidir el que realment volem, podem fer-ho lliurament. Només s’han de tenir les coses clares, i jo sempre les he tingut. Lluitaré pels meus somnis, com sempre…i de moment, no hi ha cap somni que no se m’hagi complert…La esperança és l’ultima cosa que es perd.

Adonar-se'n

Estic aquí, lluny de casa i estic feliç, molt feliç. Per fi ja m'he adaptat i em sento com a casa. Però no només estic feliç per això.

Estic feliç perquè avui me n'he adonat de que tinc tot el que tothom pot somiar.Des de la distància ho he vist clar. Que més podria desitjar?

Tinc una feina que m'apassiona. Puc fer el que realment m'agrada fer, puc investigar, treballar amb embrions, amb vaques i donar classes. Malgrat que el sou deixa molt que deisitjar...que més em dóna. La meva feina em fa feliç.

Tinc una familia, uns pares que em recolzen en tot el que faig. Tinc un marit (ai mare meva com em costa dir-li així!) que em compren i que m'escolta, que seria capaç de tot per mi.

I no només això...des de la distància, me n'he adonat, que tinc uns amics que no me'ls mereixo. No sé perquè me n'he adonat, però ho he fet. I no em cansaré de repetir que per mi, la amistat és el que fa seguir endavant. Moltes gràcies per estar aquí, per venir a visitar-me, per ser-hi!

Moltes gràcies de tot cor!