La feina, ai la maleïda feina! No es pot viure amb ella ni sense ella…els que em coneixeu ja sabreu que la meva màxima il·lusió és treballar a la universitat: donar classes, investigar i tot el que envolta el món universitari en general. M’apassiona.
Les places a les facultats són molt difícils d’aconseguir, a més a més, ja s’ha acabat això de ser funcionaris. Són 3 anys de professor lector (ajudant doctor), 4 d’agregat i després es passa a fixa…però bé, em sembla correcte que et facin demostrar que estàs treballant, no com abans!
Doncs be, ahir a la nit gairebé em dóna un patatús. Obro el mail, i tenia un missatge del Fernando, un dels meus directors de tesi, el de Lleida. Què deia..doncs q si podia dipositar la tesi ja, que segurament sortirà una plaça de lector per biotecnologia cap al maig-juny a Lleida…i que havia de ser per mi (amb concurs públic). És el meu perfil! Veterinària, experiència en docència d’anatomia, embriologia i micromanipulació embrionària…perquè seria per donar classes d’això, més o menys.
Aviam, no em vull fer il·lusions, cap ni una que després no em vull endur una patacada. Jo per treballar que no quedi: jo ja tinc feta la tesi, ara se l’han de llegir els directors, corregir-la i jo fer els canvis. Enviar-la a 2 persones europees expertes en el tema perquè l’avaluïn, dipositar-la i al cap de 40 dies llegir-la. No puc fer res més, no puc córrer, els temes burocràtics no es poden accelerar. Un cop tingui la tesi, enviar papers perquè m’acreditin com a lectora, q triga uns 2 mesos per poder-me presentar al concurs. Així doncs, el que sigui serà. “La suerte ya está hechada!”
Però sabeu que? Més igual si això no em surt, més absolutament igual. Les coses estan molt difícils en el món que he triat, però sé que tard o d’ora hi haurà alguna cosa per mi (Juan de la Cierva, Beatriu de Pinós…).
Crec que moltes més coses de les que ens pensem depenen de nosaltres mateixos. Nosaltres tenim la opció de decidir el que realment volem, podem fer-ho lliurament. Només s’han de tenir les coses clares, i jo sempre les he tingut. Lluitaré pels meus somnis, com sempre…i de moment, no hi ha cap somni que no se m’hagi complert…La esperança és l’ultima cosa que es perd.
Les places a les facultats són molt difícils d’aconseguir, a més a més, ja s’ha acabat això de ser funcionaris. Són 3 anys de professor lector (ajudant doctor), 4 d’agregat i després es passa a fixa…però bé, em sembla correcte que et facin demostrar que estàs treballant, no com abans!
Doncs be, ahir a la nit gairebé em dóna un patatús. Obro el mail, i tenia un missatge del Fernando, un dels meus directors de tesi, el de Lleida. Què deia..doncs q si podia dipositar la tesi ja, que segurament sortirà una plaça de lector per biotecnologia cap al maig-juny a Lleida…i que havia de ser per mi (amb concurs públic). És el meu perfil! Veterinària, experiència en docència d’anatomia, embriologia i micromanipulació embrionària…perquè seria per donar classes d’això, més o menys.
Aviam, no em vull fer il·lusions, cap ni una que després no em vull endur una patacada. Jo per treballar que no quedi: jo ja tinc feta la tesi, ara se l’han de llegir els directors, corregir-la i jo fer els canvis. Enviar-la a 2 persones europees expertes en el tema perquè l’avaluïn, dipositar-la i al cap de 40 dies llegir-la. No puc fer res més, no puc córrer, els temes burocràtics no es poden accelerar. Un cop tingui la tesi, enviar papers perquè m’acreditin com a lectora, q triga uns 2 mesos per poder-me presentar al concurs. Així doncs, el que sigui serà. “La suerte ya está hechada!”
Però sabeu que? Més igual si això no em surt, més absolutament igual. Les coses estan molt difícils en el món que he triat, però sé que tard o d’ora hi haurà alguna cosa per mi (Juan de la Cierva, Beatriu de Pinós…).
Crec que moltes més coses de les que ens pensem depenen de nosaltres mateixos. Nosaltres tenim la opció de decidir el que realment volem, podem fer-ho lliurament. Només s’han de tenir les coses clares, i jo sempre les he tingut. Lluitaré pels meus somnis, com sempre…i de moment, no hi ha cap somni que no se m’hagi complert…La esperança és l’ultima cosa que es perd.
1 comentari:
Clar q si Irina! Díficil no és impossible i si hi ha algú amb possibilitats d'ocupar aquesta plaça a la UdL ets tuuuu! Els q et coneixem sabem q aprofites molt bé les oportunitats q et donen (mira't ara a Bèlgica!!)
Molta sort, però estic segura q aquest és el camí a seguir!!
Publica un comentari a l'entrada